dilluns, 13 de juny del 2011

E.S.C.O.





Sempre és un plaer sortir amb els ESCO, Equip de Suport per a la Conservació de l'Ós.
Divendres ho vaig fer amb el Xavi, fent una ruta pel Parc Natural de l'Alt Pirineu i revisant alguna de les nombroses càmeres de trampeig fotogràfic que tenen instal·lades.



Un dels pobles de la zona.

Ambient d'ós.

Enquadrament d'una de les càmeres. Al centre un arbre amb un esquer d'olor, per a intentar atraure l'ós i que ens deixi mostres del seu pel per a intentar identificar-lo.

El Xavi, fent el buidatge de les imatges.

Tot seguit, un recull de fotos de la càmera d'aquest lloc, fetes fa un parell d'anys.

Cérvol

Daina

Isard

Cabirol

Cabirol

Ós

Anem a repassar una altra càmera, tot seguint la ruta.

En aquest arbre hi ha la trampa de pel.

Marques que hi van deixar en aquest arbre els ossos la tardor passada.

Aquestes també

Pel d'ós recollit a la base de l'arbre fruit del sanejament de la trampa. L'he recollit per il·lustrar la foto. 

Aquests hi van passar el juliol passat. Quina guapada.
En fi Xavi, el proper dia que pugui, em torno a apuntar.
Ha estat un plaer.






dilluns, 4 d’abril del 2011

ESQUÍ DE MUNTANYA OLÍMPIC

QUINS passos cal donar per a que l'esquí de muntanya sigui olímpic en un breu període de temps?
El JORDI CANALS parla claríssimament en aquest article publicat a l'últim Desnivel.
Si els federatius finalment fan cas al consell que l'Antoni Samaranch ja va donar fa molts anys, al que fins a la data han fet cas omís, i parlen amb la FIS, està gairebé garantit que l'esquí de muntanya podria ser olímpic en un breu període de temps. No més cal això: pensar més en l'esquí de muntanya i el seu futur i que els qui l'han de defensar, ho facin oblidant els antics perjudicis. Gent com la Mireia i el Kilian entre molts d'altres, s'ho mereixen. 

dimarts, 11 de gener del 2011

Tuc de la Cima



Una d'esquí de muntanya, que ara fa temps que no n'hi pengem cap.
Últimes rampes abans d'arribar a l'aresta cimera.
Al Tuc de la Cima


Al cim amb un vent de Déu

Baixant cap a les Pletes de Gavàs

Pletes de Gavàs

Cap a les pistes d'esquí de fons


dimarts, 21 de desembre del 2010

SENTÈNCIA


Va ser trist localitzar les més de mil cinc-centes truites mortes.
Va ser laboriós fer la investigació.
Va ser gratificant  localitzar els presumptes delinqüents.
Va ser llarga l'espera del judici.
Ha sigut satisfactòria la condemna.



Moment en que vam trobar les garrafes de lleixiu

Algunes de les truites mortes recollides.


SENTÈNCIA








Per finalitzar, com a curiositat, un esturió del Baikal, fotografiat la setmana passada a la Val d'Aran. Aquest exemplar te un any i mig, de aquí a sis anys farà una bona quantitat de caviar.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Dependència...

He robat això del Blog del Màrius. Em permeto de penjar-ho ací. Crec que ara toca.

La Vanguardia
David García 03/08/2010 - 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

Com a petit homenatge al poble de Vic, penjo aquest enllaç, crec que també toca:

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Últim dia de pesca

La temporada de pesca s'acaba el 30 de setembre. Aquest any, vaig decidir fer una visita a l'Estany de Morera per a poder disfrutar de les truites de fontana amb el seu millor color, que és el que tenen quan s'apropa l'època de reproducció.
Aquestes truites, també dites salvel·lins, son originàries de la costa est dels Estats Units i Canadà, i van ser introduïdes a Europa a finals del segle  XIX.
Aquí, a l'Estany de Morera, s'hi van introduir al voltant del 1970, fa doncs uns quaranta anys.
Deixo a baix un parell de fotos fetes amb la càmera del nou telèfon, que veig que queden prou bé. Afegeixo també una filmació de feta amb el mòbil.






divendres, 17 de setembre del 2010

Baborte!!!!


No crec que hi hagi truites irisades com aquestes en gairebé cap lloc fora de la costa oest dels Estats Units i Canadà. Aquí van ser introduides fa més de quaranta anys. Les que he pescat jo doncs, son properes a la quarantena generació de truites irisades nascudes a l'Estany de Baborte.

La seva pesca no te res a veure amb la pesca d'aquesta especie a les zones intensives. Aquí el seu comportament és fins i tot més esquerp que el de les truites autòctones i son per tant igual o més difícils de pescar. El comportament un cop pescada però és força diferent al de les truites autòctones, de les 15 que he pescat, una ha fet fins a cinc salts fora de l'aigua i quatre més n'han fet quatre. La resta n'han fet entre un i tres, a diferència de els truites autòctones, que no acostumen a saltar fora l'aigua mai.
Una cosa curiosa que es pot observar son els cantells rectes que tenen els finals de les aletes i cua, contràriament a la major part de fotos que trobem per internet, on aquests cantells sempre son arrodonits, per l'erosió que les hi provoca la vida en piscifactories.

Finalment,  l'Àxel,  la Kati  i la Neu que baixaven de la Pica d'Estats m'han passat a buscar i hem marxat tots quatre cap al pont de la Molinassa on teniem el vehicle.

La imatge que he trobat en arribar a l'Estany crec que reflexa perfectament el meu estat, felicitat i calma.



Una de les poques salvatges truites irisades que es poden pescar a Catalunya i potser a Espanya.


Una altra


Ja arriben, després de fer la Pica i pujar al Coll de Baborte des de l'Estany de Sotllo. Hora de marxar. Cap a Boet...













divendres, 10 de setembre del 2010

Carros de foc 2010 !!!!

Pre-carros
6è any consecutiu, i amb aquest no hi comptava. Arrossegava una tendinitis al tendó d’aquiles des de finals de maig, però a manca d’una setmana i mitja per al cap de setmana de Carros em vaig començar a trobar bé. Dit i fet, quatre dies abans del dia D em truca Wein que acaben de reobrir les inscripcions; acceptaran 60 corredors més a afegir als quatre-cents que ja hi havia. Fem reserva a Colomina amb el meu company també per sisena vegada el Miquel Flors i el Manolo, amic d’aquest.

Divendres 27 ens arranquem cap a Colomina juntament amb el Màrius, un altre  col·lega, pujant amb el telefèric de les 3 de la tarda, cal estalviar forces per demà. Ací ens hi trobem a l’Oriol, altre runner que promet. La fem petar pujant poquet a poquet fins a Colomina i anem decidint entre tots de sortir a les 4 de la matinada de demà per aprofitar la fresqueta de la nit i matinada per a fer un bon tros i entre aquest, el Contraix.

Amb aquestes ens presentem al refugi i ens instal·lem mentre arriba el Salva, un altre del nostre grup que ve de Barna. Fem una birreta i van passant els minuts per a que es faci l’hora de sopar, les 19. Com sempre, ens fotem ven fartets, massa i tot, i de seguida a sortir fora el refugi per a rebre a la Marta, la Tina i la Gemma, que segons les informacions que ens arriben estaran ací en 13 i pico hores. Han sortit a les 7 per tant ho faran a les  20 i pico. Si arriben abans de les 20,13 faran rècord absolut femení. Mmmm, son les 20 i fa uns quaranta minuts que han sortit del JM Blanc, no ho aconseguiran per poc. Efectivament, a les 20,29 hores arriben, entre grits d’ànim i alguna ampolla de cava que esclata... si bé no han fet rècord, si que el temps és molt bo, segon millor temps dels 10 anys.

Bé, sense deixar passar massa més temps, i juntament amb la resta de corredors (aquests si que son notables o millor, sobresalients) el Pau Quintana i el Xavier Espiña, ens anem apollegant cap a l’habitació 1, que a les 3,30 tocaran diana i això és de seguida.
La Marta, la Tina Bes i la Gemma Arró. No se'n veuen gaires de maquinotes com aquestes

Carros:
3:30 hores, em dona la impressió que no he dormit gens, veig que tots estem igual, això de dormir a 2400 metres sempre és igual, la primera nit malament. Esmorzar ràpid, forfaits, un parell de power gels, una barreta i tres quarts de litre d’aigua i a les 4:10 sortim corrent molt suaument cap a Delliu el Salva, l’Oriol, el Miquel, el Marius, el Manolo i jo.

6:15 hores, som al Llong, portem 2:05 i les sensacions son bastant bones, el Màrius sembla que es queda una mica. Sense perdre massa temps, enfilem el Contraix encara amb els frontals posats. Ens surt el sol a 50 metres del Coll.

8:53 hores, dos creps de xocolata i un plàtan al Ventosa i cap a Oelhacrestada a bon ritme. El Manolo i el Salva també es queden a darrera, quedem l’Oriol, el Miquel i jo.

10:20 hores, a Restanca portem 6 hores i 10 minuts. Anem prou bé pel que m’havia marcat (intentar fer menys de 17 hores). Mentre estem pujant novament cap a Oelhacrestada, ens trobem el Salva i el Manolo, aquest ens diu que ha tingut una caiguda baixant Contraix i ha quedat empotrat entre blocs de granit “pensava que no podria sortir tot sol, he estat a punt de demanar ajut als bombers”, per sort no ha passat d’un bon espant.
Ens trobem també al Xavi Espiña i mes tard al Pau Quintana que baixen com a fletxes cap a Restanca. Ells han sortit a les 7 hores. El Xavi ens avança just abans del coll i el Pau ho fa ja quan estem baixant del Port de Caldes cap a Colomers, han fet el mateix que nosaltres però en unes tres hores menys o sigui la meitat de temps. Quan sigui gran jo també ho vull fer així de ràpid.

12:25 hores, Colomers. Les sensacions son bones però el ritme ha baixat, és el de sempre, el ritme és el que mana, fa el que vol, no el poses tu, ets tu que t’adaptes a ell. I a més Sendrosa amb tota la calorada de migdia, bufff. Una hora i quaranta minuts ens porta a Saboredo.
14:05 hores Saboredo. Cuscús amb verduretes seguts a taula, plàtan i en 10 minuts ja estem enfilant, ara si el Portarró d’Espot.
15:27 hores Amitges. Sopa de la bona i a temperatura perfecta, coca-cola, fruita i barreta energètica i cap a Mallafré en 47 minuts.
16:14 hores Mallafré. Portem millor temps del previst, a veure com se’ns dona la Valleta Seca per baixar de les 16 hores....
Valleta Seca: què llarga i que dura que se’ns fa!, a més amb molta calor. Baixar de les 16 serà impossible. Anem pas a pas, no cal marcar objectius. Ja veurem...
18:45 hores JM Blanc. Dos vasos més de caldo i una altra coca cola i cap al Coll de Saburó. L’Oriol es posa davant del grup i tira amb un ritme molt fort, a les 20:16 en una hora i trenta un minuts som a la porta de Colomina, 16 hores i 6 minuts després d’haver-hi sortit. Tot un èxit donades les circumstàncies amb l’objetiu de baixar de les 17 hores més que aconseguit i el que també havíem valorat força que era acabar de dia.
A vora les 24 hores, en 19:33 arriben el Manolo i el  Salva, i el Màrius, que s’ha perdut a la zona de Colomers, farà nit allà.
Amb les magnífiques amfitriones Naila i Lídia als costats, el Miquel, jo i l'Oriol després de 16 hores espardenyant per la muntanya.

Post-carros:
Bona dutxeta, sopar amb força vi i a dormir fins a les 6:30 que hem d’agafar el telefèric de baixada de les 8:15.
Finalment hem pogut contactar amb el Màrius, baixarà fins a Tredòs on agafarà el bus del Parc i el passarem a recollir a Esterri d’Àneu per a baixar-lo fins a la Pobla que és on te el seu cotxe.
Per cert, "l'equip Colomina", molt bé eh?, les noies primeres femenines i de mascles, el Xavi Espiña 2on amb 10:15, el Pau 4rt amb 11:19 i nosaltres 57ens, que amb 460 inscrits tampoc està tant malament.
Ara toca fer plans per l'any que ve, objectiu: baixar de les 15 hores. A veure si hi ha sort i m'ho puc preparar més bé.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Varis des del maig

Marcatge d'un gall fer per al seu seguiment amb GPS i radio tracking.

Localització d'un parapentista accidentat a la zona d'Àger.


Aquesta vegada hi ha hagut sort. Pocs dies d'hospital i capa a casa.

Estany de Tort i Neriolo pletòrics. 


Estany i refugi de Colomina aquest juliol.


Curiosa pedra, Epidot es diu, ha despertat molt interès entre els col·leccionistes i com no, s'han hagut d'aturar les extraccions, que malmetien un espai protegit.


Tot correcte, tres truites a la motxilla.


Estanhòt i cim de Molières, buscant un francès desaparegut fa un mes.
El trobà la guàrdia civil de Benasc a l'endemà d'aquest vol a la veïna vall de Salenques, després de que un excursionista andorrà el localitzés.


Vista  google earth de l'estany i refugi de Colomèrs.


Agulles i refugi d'Amitges.


Ep!, aquestes son meves. Segon dia de pesca de la temporada, i guapo "cupo" de truites pescades amb mosca seca.


Mateix dia d'abans, 30 de juliol, quina calor, refresquem-nos sota aquesta congesta.






dimarts, 25 de maig del 2010

La Neu ha quedat prenyada

SI US PLAU, agrairia i molt que hi hagués algú interessat en algun dels cadells que tindrà.
SI US PLAU, interessats posar-se en contacte amb mi en aquest bloc o a miquel.arilla@gmail.com
Parirà d'ací a un mes, llavors els tindria un parell de mesos més fins a despopar-los. Per tant l'entrega seria cap a finals d'agost/primers de setembre.

Informació de la mare (NEU), es una gossa molt carinyosa i molt valenta. És filla de pastor alemany i border collie. Per la muntanya és impossible esgotar-la, fins i tot a ple hivern i fent alpinisme en zones on cal pujar amb grampons, aguantant sense problema temperatures inferiors a -20 graus amb vent.  
Del pare no en sabem res, ja que es va escapar una hora fa un mes i com no, va tornar prenyada. 

divendres, 7 de maig del 2010

Varis des del desembre....

Aniré penjant fotos a veure que surt.
Aquesta és d'ahir, 6 de maig, qui ho diria. L'indret és entre la mata de València i les Planes de Son.



També d'ahir, la veritat és que tenim uns pilots que no ens els mereixem. Deu n'hi do quedar-nos per sobre de la boira

Fa un parell de setmanes a Esbarsabina (Herba-sabina segons els mapes).

Una altra

Curiosa poma que el Palo portava a la motxilla la setmana passada i que va venir des de Suissa.

El mateix dia de la poma, que ens havíem trobat per a fer els penúltims tests d'estabilitat de neu de la temporada.

1ers mixtes al rally del CEC, 3000 metres de desnivell. Com que no en faig gaires de pòdiums, penjo la foto.

No el poso amb més detall perquè tampoc és necessari. És un dels massa abundants isards morts per pestivirus que hem anat trobant el que portem d'any.

Arestes de roca a la Vall de Manyanet. El més bo de la foto és el trencalòs adult que hi ha al centre.

Una d'un gamarús amb macro. Estava fotut però ja es recupera.

També hem estat als campionats del mon d'esquí de muntanya a Andorra. A la foto les espanyoles.

Cercant itineraris per la cursa de la Vall Fosca, vam fer alguna baixada de les bones. A la foto, baixant per la canal de Fosser cap a Sallente.



El dia següent de la foto anterior, els allaus es van cebar amb la vall fosca. A la foto, la carretera de Sallente tapada per un dels allaus.

Aquest va ser un dels més importants dels últims anys. La neu del Tossal de la Costa va trevessar el riu Flamisell poc més amunt de la Torre de Capdella, a finals de febrer.

Una mica abans, en una de les nombroses sortides d'aquest hivern, es pot observar al Pito i el Nasi sota el Montorroio.

Molta neu dura com una pedra també hem tingut aquest hivern. 

I pra vui ja n'hi ha prou. Au